Les manifestaciones artístiques de la Postmodernitat es basen en una línea de protesta social, l'activism, que deposen a l'obra de l'art des trets de l'aura, l'autoritat, la genialitat, la veritat...
L'objecte artístic del cos femení---com a mercaderia i eina de plaer--- ha de prendre l'apariència de fetitxe, de provocació de la commoció de la societat, generant sentiments de xoc que transmeten una sensació d'autodestrucció mitjançant els mass media i la publicitat.
El Somni de la Realitat Desitjada mostra la realitat d'un fenomen emergent: el dels cyborgs.
Els cyborgs són criatures híbrides, no només un creuament entre una màquina i un organisme (en aquest cas el cos de la dona postcontemporània), sinó també com a "constructe" on es fonen juntament les percepcions i les projeccions socials i individuals, les realitats i les ficcions.
Els cyborgs són criatures híbrides, no només un creuament entre una màquina i un organisme (en aquest cas el cos de la dona postcontemporània), sinó també com a "constructe" on es fonen juntament les percepcions i les projeccions socials i individuals, les realitats i les ficcions.
Per a Donna Haraway:
Un cyborg existeix quan hi ha dues classes de límits problemàtics: entre animals (i altres organismes vius) i humans, o entre màquines autocontrolades y autogovernades (autores) i organismes vius, especialment humans (models d'autonomia).
HARAWAY, D, (1989), Primate Visions, Race, Gender and Nature in the World of Modern Science (pàg.139). Nova York.
Aquest fet ens fa adonar-nos que les tecnologies de la informació i de la comunicació (les TICs) afecten a la conceptualitat dels nostres cossos i, per tant, a la seva percepció; l'art digital és, doncs, l'espai on aquestes qüestions transcorren i poden pensar-se mitjançant les seves pràctiques, que emergeixen tant les promeses com les pors associades a l'imaginari utòpic i als fatalismes envolvents.
Les predicciones auguraven als anys 70, 80 i 90 (amb el concepte d'Intel·ligència Artificial ), que un cos fóra entès com a una màquina que podia donar peu a noves concepcions de les entitats corporals, com ara: entitats dinàmiques, emergents o fluxes comunicatius. A partir d'aquesta premissa, el cos és concebut com a un conjunt de codis interconnectats que interactuen entre ells mateixos.
En el món de l'art dels nous media, cada cop més proliferen les promeses que pol·lulen en el terreny de la robòtica, aquesta dissolució de fronteres; es tracta de les "promeses de monstres": promeses de superació de les mancances i de les febleses associada a l'existència biològica (en el nostre cas de les febleses i mancances del cos femení de la dona de la Postmodernitat). Aquí exposo un exemple d'un cyborg que s'ha construït al Japó com a prototipus de què això és una realitat immediata:
Es pot parlar de què hi ha una estreta vinculació entre les tecnologías digitals i les tecnologies genètiques. Aquesta vinculació s'entén com un pas més enllà en la suggestiva promesa que ens porta a fer possible el descobriment i la reproducció de la fórmula de la "vida" i, per tant, la plena possessió del cos humà.
El prototipus de cos femení essencialista exalça la superioritat moral de les dones, invoca a un ideal de femenitat pura i original. Aquesta idea contrasta amb els instints bel·licosos i depravadors dels homes.
El fet és que cal indagar en l'experiència primordial del cos femení, reflexant quins són aquests impulsos primaris masculins i que l'art postmodern ha representat amb artistes del Net.Art (com ara, Sterlac, Marcelí Antúnez, Klaus Obermaier, Gunter Von Hagens, Orlan, Victòria Vesna, Lynn Hershann, Tina Laporta, Eduardo Kac, Stahl Stenslie, Kazuhiko Hachica...). Aquest esforç de desemascarament de les fantasies masculines i la recerca de les pròpies arrels identitàries, destaca la crítica més que la sensibilitat de la pròpia dona.
El fet és que cal indagar en l'experiència primordial del cos femení, reflexant quins són aquests impulsos primaris masculins i que l'art postmodern ha representat amb artistes del Net.Art (com ara, Sterlac, Marcelí Antúnez, Klaus Obermaier, Gunter Von Hagens, Orlan, Victòria Vesna, Lynn Hershann, Tina Laporta, Eduardo Kac, Stahl Stenslie, Kazuhiko Hachica...). Aquest esforç de desemascarament de les fantasies masculines i la recerca de les pròpies arrels identitàries, destaca la crítica més que la sensibilitat de la pròpia dona.
En definitiva, una visió essencialista i excessivament idealitzada del cos perfecte de la dona: un cos anatòmic, una construcció sociocultural que respon a diferents interessos i poders; un cos que es fragmenta com a resposta als innombrables problemes socials que circulen... Els cyborgs són, per tant, espais on tenen lloc les més extravagant fantasies dipositades sobre els cossos (en aquest cas, sobre el cos de la dona).
Personalment crec que la importància de la funció sexual del cos femení en els nous media s'han de desarticular:
- Els pressupostos sobre els que es basa aquest posthumanisme de la Postmodernitat, que està implícit per tal de revaloritzar la funció del context i, per això, el cos (en aquest cas el cos femení) en el seu paper de creador.
- Remarcar l'itinerari que marquen els actuals desenvolupaments en les ciències cognitives on la nova concepció del coneixement i de la vida estableix una nova relació entre cos i ment, entre cos i llenguatge; i, per extensió, entre cos i màquina.
D'aquesta manera, les diferents tematitzacions del cos en les pràctiques artístiques contemporànies cobren un nou sentit. Per la qual cosa, hem d'anar per parts i anar desgranant aquesta complexa trama que s'inicia: per un costat, amb la cibernètica i la teoria de la informació; i, per un altre costat, amb les concepcions dualistes que revelen al cos (en aquest cas, el cos femení) com a un simple paper de suport.
En darrer lloc, vull afegir una notícia que he trobat darrerament en el Bloc Arte y Cultura Digital de la UOC, escrit pel Pau Alsina i que s'anomena Los Robots en el Arte y la Cultura (Introducción) . Aquí us transcric uns quants fragments que he considerat que són interessants:
La palabra robot es de origen checo y proviene de la palabra robota, que significa “trabajo forzado”, y Robotnik, que quiere decir “sirviente”. Quien atribuyó por primera vez este nuevo significado a la palabra, entendida ahora como “sirviente automatizado”, fue el escritor Josef Capek hacia el 1917, en una breve historia titulada “Opilec” (aunque hay quien dice que apareció antes en otro escrito suyo titulado “R.U.R.”). [...] Haciendo un breve y rápido repaso veraniego a la historia de nuestra cultura podemos recoger una serie de artefactos reales y mitos imaginarios que se aproximarían a lo que hoy entendemos como “robot”, que siempre ha excitado nuestra imaginación permitiendo la conexión de la naturaleza artificial de las máquinas con los sueños de inmortalidad humana. Lo que está claro es que a lo largo de la historia el intento constante para crear robots o “sirvientes mecanizados” es un espacio simbólico que refleja el nivel de desarrollo tecnológico y el reto para crear una vida artificial. [...] actualmente los robots reales son bastante diferentes de los imaginarios, aunque muy poco a poco se van aproximando. Hoy un 90% de los robots son robots industriales trabajando en cadenas de montaje donde realizan tareas muy concretas para las que han sido programados. Aún falta mucho para que el deseado “sirviente automatizado” con todas sus funciones integradas funcione plenamente y con garanties. De momento tendremos que conformarnos por separado con buenosrobots especializados que bailan, que suben escaleras, que manipulan objetos, que reconocen su entorno, que tocan la trompeta, que incluso tocan la batería para nosotroso que se mueven arrastrandose por el suelo tal y como lo hacen los gusanos.[...] Mientrastanto artistas-ingenieros en todo el mundo siguen trabajando con el imaginario que despiertan los robots y la robótica, en tanto en cuanto nos dicen algo, o mucho, del hombre y sus preguntas. El uso que se le ha ido dando en la creación artística viene marcada, por un lado, por la fascinación popular que producen sus imaginarios, así como, dentro del contexto del arte contemporáneo, por la nueva dimensión estética del artista como generador de comportamientos, donde este no sólo crea la forma sino las acciones y reacciones del robot en respuesta a los estímulos internos y externos, ya la vez como desarrollador de escenarios comunicativos interactivos en espacios físicos o telemáticos, donde el objeto/sistema percibe el espectador y el entorno. [...] Como dice Burnham mas adelante en su influyente tratado Beyond Modern Sculpture:
“la fusión contemporánea de la escultura con los autómatas es el reconocimiento que la escultura debia ser deformada, mutilada, encapsulada, y convertida en sensualmente repelente antes de que pudiese ser llamada correctamente una maquina. Duchamp aparece como místico del industrialismo, y Dennis Oppenheim después le sucedió con sus esculturas pseudo-industriales e instalaciones, mientras que Jean Tinguely nos tranquilizó con sus sátiras de maquinas y Takis demostró la quieta belleza metafísica del electromagnetismo: ellos permanecen aun en los confines seguros de las máquinas tangibles, las maquinas no dejan de ser objetos materiales después de todo, y son herederos del “poder de lo tangible”.
Posteriormente muchos otros artistas experimentaron con la robótica y con su imaginario tecnoutópico o tecnofatalista, cada uno de muy diversa manera, construyendo con los materiales y las ideas asociadas proyectos de todo tipo.
Hoy la robótica fusionada con la informática se ha popularizado tremendamente gracias a la creciente accesibilidad de las tecnologías implicadas, y si bien continuan desarrollándose proyectos pioneros de investigación en todas partes del mundo, también cada vez más hay una apropiación popular de los materiales, técnicas e ideas asociadas al mundo de la robótica. Podríamos citar centenares o miles de ejemplos desarrollados por artistas e ingenieros creativos que llevan años explorando sus posibilidades, desarrollando proyectos que han sido expuestos en centros culturales, artísticos o también en centros de divulgación científica y tecnológica. Dejamos para otro post el profundizar en estas prácticas de fusión ejemplar de la robótica con las artes. [...] Estos son algunos de los artistas más representativos de este fascinante arte robótico que sacude nuestra imaginación con sus utopías y distopías, poblando de imágenes nuestros sueños esperanzadores … o las pesadillas más perturbadores…
