Hipertext: Una altra forma d'escriure la realitat

La digitalització de la paraula està canviant la forma de narrar la realitat, d'assimilar, de llegir-la, d'entendre-i de sentir-la. Aquesta nova forma d'escriptura ha modificat el suport estàtic i seqüencial del llibre de l'altra: l'electrònic, que trenca amb la seqüència i imposa el seu propi estil narratiu, generant la seva pròpia producció del sentit del missatge.  

 L'escriptura electrònica té un nom: Hipertext (Piscitelli 2002: 125): és una matriu de textos potencials, dels quals només alguns es realitzaran com a resultat de la interacció amb un usuari. (Lévy 1999: 39).
(...) L'hipertext va ser concebut el 1945, va néixer als anys seixanta, i va anar creixent lentament en els anys setanta, fins a finalment fer seu ingrés al món real en els vuitanta, amb un creixement especialment ràpid després de 1985, fins a esdevenir un camp establert el 1989 (...) (Piscitelli 2002: 127).

Així, l'hipertext es socialitza, en la seva operativitat i coneixement, amb el desenvolupament de l'era d'Internet sense aquesta no es pot entendre la realitat, en la nova forma d'assimilació: la realitat multimèdia o una virtualitat real. Tanmateix, aquest procés d'entesa no té únicament una explicació instrumental: l'electrònica i la informàtica.Com ho afirma Manuel Castells a Galàxia Internet, l'existència de l'hipertext està lligada a cada lector, a cada persona, que transita per l'espai narratiu a la xarxa. En aquesta lectura depèn molt l'habilitat personal per combinar, recombinar i assimilar en la ment tots els elements components de l'hipertext, que en funció dels capitals, cultural i de coneixement, de la persona poden tenir diverses categories. (Castells 2001: 231).



Aquesta assimilació i enteniment dels continguts de l'hipertext no es produeixen en si per un procés multimèdia sinó a la interactivitat entre el subjecte social i la Internet i sobretot per la destresa de la persona per obtenir la informació amb la recombinació de textos, imatges, sons, silencis i buits. Aquesta interoperabilitat demanda del lector una participació activa en aquesta transacció d'informació.

Així, Castells, planteja que en el procés d'interactivitat no es construeix un sol hipertext, al contrari, s'estructura un hipertext personalitzat igual que modest o sofisticat com ara la persona que l'està desxifrant. Llavors no es parlarà d'un hipertext sinó de "mi" hipertext; "la seva" hipertext ... Aquest hipertext individual, tenint en compte el factor cultural, estarà compost d'expressions culturals.



L'arquitectura textual de l'hipertext i l'arquitectura del text lineal

El text digitalitzat definitivament trenca amb l'estructura del text clàssic imprès, però, la virtualització no ho aniquila més aviat obre un nou procés de construcció del text amb base a una virtualitat real. És a dir mitjançant l'ús de processos virtuals de comunicació, amb base a l'electrònica, es construeix un procés de significat sobre la realitat.Piscitelli afirma que els canvis en la tecnologia de l'escriptura trenca amb la tradició instituïda del llibre no només permet imaginar altres formes d'acumulació del saber sinó que obliga, a més, a utilitzar nous models d'intel · ligibilitat per pensar el propi del pensar, impossible subsumir sota la metàfora del llibre, el programari d'un ordinador. (Piscitelli 2002:123)Mentre que la tecnologia del llibre ha evolucionat des d'un sentit clàssic i psíquic creant una relació de culte contemplatiu relacionat amb l'ànima, el pensament i l'emoció; passant per una lectura de pràctica disciplinada; fins a consolidar la construcció de la paraula escrita com a element essencial d'alfabetització i sent element essencial per a la fonamentació del coneixement i una amplificació l'intel·lecte, de la informació, i del llenguatge.



L'arquitectura de l'hipertext

Cal començar dient que l'hipertext és un tipus d'escriptura no seqüencial, els codis són informàtics com el reformatatge automàtic, les operacions sobre blocs de text, els moviments del cursor, el maneig d'arxius, la creació d'arxius, la configuració de formats , enllaços d'imatges, arxius ... en definitiva és una construcció digital de sons, imatges animades i textos. Totes aquestes són categories on es construeix un nou espai expressiu. (Castells 2001: 230)


L'hipertext no compta amb un ordre de lectura preestablert i que permet alhora obrir diverses lectures a la vegada. És a dir, el subjecte social té la potestat d'una autoconstrucció pròpia de les rutes de navegació, la possibilitat d'autoregulació i entrecreuament.  L'usuari participa en l'edició del text en estructurar sota el seu interès i capital cultural l'ordre de l'hipertext. Així el subjecte pot afegir o modificar textos, imatges, connectar un hiperdocument a un altre i fer un sol document de dos separats.

Aquest text digital no té fronteres clares, sense interioritat definible. És directament accessible des de qualsevol part del món i aquests poden ser modificats per enllaços hipertextuals. El seu context essència és el ciberespai que permet la barreja de les nocions d'unitat, identitat i localització.

L'arquitectura del text.

El text és un objecte virtual, abstracte, independent. (Lévy 1999: 35) Aquesta entitat té una estructura de lectura seqüencial, sobre un suport estàtic, i s'actualitza en formes com múltiples versions, traduccions, edicions, exemplars i còpies.

L'escriptura ordinària va en dos sentits:"En primer lloc, perquè va néixer dels actes de parla, que són seqüencials, ia més, perquè els llibres només són útils si se'ls llegeix seqüencialment. No obstant això, l'estructuració de les idees no és seqüencial sinó que constitueix un reticulat insuturable. Quan escrivim, sempre busquem lligar tot amb tot ". (Piscitelli 2002: 126)


El llibre s'ha constituït en l'objecte central de la metodologia de l'escola i l'acadèmia tradicional. Aquesta entitat, el llibre, ha construït un culte al seu voltant el que ha donat sentit a la vida escolar i acadèmica.

La crisi de la cultura del llibre d'escolaritat no és amb el llibre en si, sinó amb l'escola com ho planteja com un mitjà de subordinació i menys autonomia. (Cabrera 2001: 74)No obstant això, el text seqüencial no només està registrat en el llibre sinó també en l'ordinador quan és usat per construir un text clàssic. El mateix es pot pensar amb la construcció d'imatges en suports clàssics, com ho explica Pierre Lévy en el seu text Què és el virtual?



La construcció social del significat



L'hipertext és un paradigma per a la construcció social de sentits o de textos alternatius. En aquesta construcció, el llenguatge i els processos socials són elements essencials per donar sentit a l'hipertext."La realitat, el coneixement o els fets són entitats lingüístiques constitutives de les comunitats que les generen". (Piscitelli 2002: 139)

La construcció social s'explica, seguint la mateixa línia de Manuel Castells, en què les persones estan connectades a un entorn social, per la qual cosa es processen signes i es busquen significats d'acord amb la pràctica quotidiana i l'interès de cada comunitat virtual. Per tant, l'hipertext no és únicament l'aplicació tècnica d'una pràctica interpretativa estàndard.


El text digitalitzat en fluir a Internet, circula per les xarxes locals i / o mundials en les quals cada participant: és un nou editor o autor d'aquest text modificat. En aquest procés es crea un nou espai de comunicació i construcció de significats amb base a nous codis.

És per això que Pierre Lévy afirma que "és com si la virtualització contemporània complís la destinació del text, com si sortíssim d'una certa prehistòria i l'aventura del text s'acabés d'iniciar, com si, en definitiva, acabéssim d'inventar l'escriptura" (Pierre 1999: 47)


El llenguatge de programació o la base de dades que donen lloc a l'hipertext no són sinó l'origen per a una inserció i revelació social del sentit de l'hipertext, la posada d'aquesta matriu elaborada per coneixedors que activen el llenguatge, necessiten de la col.laboració home / màquina per a la seva plena implantació.


No obstant això, en una estructura social, sobretot de comunitats virtuals, que indueix a l'individualisme estructural i experiències socials cada vegada més diferenciades, es perd part d'aquest significat compartit a través de la pràctica però alhora es van construint altres a partir de aquesta individualitat. 
 "Ja no m'interesso en el que ha pensat un autor il · localitzable, sinó que li demano al text que em faci pensar, aquí i ara. La virtualitat del text, de fet, alimenta la meva intel · ligència ". (Pierre Lèvy,
1999: 47).


Encara que Castells ) afirma que com més seleccionem un hipertext personal sota les condicions d'una estructura social, organitzada en xarxa, i d'expressions culturals individualitzades, tant majors seran els obstacles per trobar un llenguatge comú i per tant un significat comú .(Castells 2001: 231) A més es parla d'una desterritorialització del text ja que els dispositius hipertextuals han permès emergeixen un text sense fronteres, en moviment. És a dir té la mateixa omnipresència que l'aigua o la sorra.









Com aporta l'hipertext a la interactivitat


Pierre Lévy explica que la comunicació a través del món virtual es caracteritza pel seu nivell d'interactivitat a causa del grau d'apropiació i de personalització del missatge rebut, sigui quina sigui la seva naturalesa. (Lévy 2007: 68).   

Mentres que, Manuel Castells la defineix com la capacitat de l'usuari per manipular i influir directament en la seva experiència amb els mitjans de comunicació i de comunicar-se amb els altres a través d'aquests mateixos mitjans.



Aquests conceptes estan directament relacionats amb l'hipertext si ratifiquem la idea inicial que la digitalització de la paraula té una vinculació directa amb cada subjecte social. En aquest escenari la interactivitat juga un paper important en l'administració d'elements necessaris de l'hipertext com classes de textos, sons, imatges, silencis i buits.







Aquesta interactivitat se sosté encara més en un escenari de la cultura virtual que descriu nous processos virtuals de comunicació. Castells afirma que la cultura humana només existeix en i per les ments humanes, generalment connectades als cossos humans. Si la ment té la capacitat material per accedir a l'àmbit global d'expressions culturals, seleccionar-les i recombinarles. (Castells 2001: 232).  


El seu enteniment va més enllà de l'hipertext electrònic: imatge com un veritable sistema interactiu, digitalment comunicat i electrònicament controlat.




BIBLIOGRAFIACabrera Pau, José, Nàufrags i navegants en territoris hipermedials: experiències psicosocials i pràctiques culturals en l'apropiació de l'Internet en joves escolars, 2001, FLACSO, Quito.Lévy, Pierre, Cibercultura, Editorial Anthropos, 2007, Mèxic.Lévy, Pierre, Què és el virtual?, Editorial Paidós, 1999, Barcelona.Piscitelli, Alejandro, Cibercultures 2.0 En l'era de les màquines intel · ligents, Editorial Paidós, 2002, Barcelona.Castells, Manuel, Galàxia Internet, Plaza & Janés Editors, 2001, Barcelona.